Açò és el Casino
Recreativo y Cultural del Port de Sagunt de dins estant. Deu fer vora dos anys
que el vaig descobrir. En aquell moment,
el dissabte al matí hi anàvem a fer el café una colla ben selecta: un parell de taules de jubilats de
xamelo diari; els seus corresponents tafaners, que de vegades feien com si
llegiren el diari o conversaven; algun despistat vestit amb xandall que solia
eixir al jardí a fer-se un cigarret davall l’eucaliptus i un servidor. No cal
dir que em vaig enamorar del lloc al minut u. Qui em coneix bé ja sap que tinc
tirada als llocs que en algun moment han
caigut del carro del progrés. Indrets rancis, en el sentit del vi.
Un poc de temps
després de la meua descoberta, s’hi va produir un canvi important. Un dissabte
al matí vaig trobar-me que el taulell del bar havia estat traslladat al jardí
del casino. Vaig celebrar la novetat. S’acostava l’estiu i el jardí també és
molt del meu grat; té un escenari i tot, per al ball amb orquestra dels dies de
festa assenyalada. En canvi, el motiu del trasllat era ben bé un altre: hi
havia goteres al teulat de l’edifici i calia fer-ne una reforma.
D’aleshores ençà el
casino ha travessat un congost de dificultats. Però els jugadors de xamelo i
els seus tafaners de partida són gent de costums inalterables i arrels fondes i
han plantat cara a l’adversitat fins i tot quan, mesos més tard, les ventades
gelades de l’hivern feien voleiar l’envelat que instal·laren prop de la barra
perquè no hagueren de suspendre la temporada de xamelo indoor. Jo els he
contemplat admirat en els temps difícils, a tots ells, sempre que la meua propensió
al cadarn i al mal de gola m’ho han permés. És clar que durant aquest període
també hi ha hagut temps per al dubte i el desànim. Alguns expressaven el seu escepticisme
vers la reforma davant d’un suposat desacord entre l’ajuntament i l’antiga
foneria d’acer, que durant dècades ocupà bona part de la població com a mà d’obra
i que encara conserva moltes propietats al Port de Sagunt. Ningú sabia del cert
qui era en aquest moment el propietari, cosa que tampoc interferia, per
fortuna, el natural desenvolupament de les partides que anaven disputant-se.
Dissabte passat
vaig tornar al casino després d’un temps d’absència durant el qual he
democratitzat la meua fidelitat cafetera amb un estil potser vel·leïtosament
contemporani, si se’m permet la redundància. Mai no hi havia vist tanta gent.
En un costat del jardí, poc amunt o avall on va raure aquell envelat
provisional, havien estés una tela que feia de tauler per a unes peces d’escacs
d’un metre d’alçada. Un estol de xiquets s’afanyaven a córrer d’un cantó a l’altre
sense un propòsit clar. A l’interior de l’edifici vaig descobrir tota una
estança plena de taulers d’escacs disposats amb els seus respectius rellotges
cronòmetre per a la celebració d’un campionat com cal. Al menjador del bar,
davant els finestrals hi havia parada una taula llarga amb estovalles de paper
i plats de plàstic amb creïlles fregides de bossa, olives i cacau “del terreno”.
A l’instant entrà tota la xicalla que s’arraïmà a l’entorn de la taula com un
eixam. Durant uns minuts em sentí inclús intimidat. Em paregué que feia nosa,
que no hi pintava res. Tot seguit vaig parar esment en la reforma: era
perfecta. Tan sols han reparat les goteres i han repintat les parets i el
sostre. No han mogut ni un taulell de l’arrimador. Tot està com abans, una
miqueta més net, si voleu. Confie que molt prompte hi podré tornar a retrobar-me
amb la rancior i el repòs de les coses que han caigut del carro de la modernor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada