"El veïns de dalt"

La capella de sant Abdó i sant Senén situada al Puig de Sacreu a Santa Pau i que el bisbat de Girona intentà apalancar-se fa un parell d'anys, gràcies a una pietosa llei del PP.

Acabe de llegir un llibret de Llorenç Millo que es diu "Els veïns de dalt". Millo era una persona d'interessos múltiples, una mena de julivert de la cultura popular. Era advocat i s'especialitzà en Dret Alimentari però va escriure sobre temes molt diversos relacionats amb la cultura i la llengua dels valencians. És un referent indefugible quan parlem de gastronomia valenciana, però també  quan parlem per exemple, de pilota. O siga, que fou, sobretot, un home interessat pels usos i costums dels valencians. Va morir el 1998 en un transatlàntic, prop de l'illa de Tasmània, quan viatjava amb la intenció d'escriure un llibre de les seues impressions sobre la cuina dels diferents racons del món.

En dic llibret, d'"Els veïns de dalt", pel seu format i les seues escasses 125 planes amb il·lustracions i tot, i no perquè el text no vinga carregat de saviesa popular com és costum en les obres de Millo. He llegit una edició del 1987, d'edicions del bullent. No cal dir que aquest exemplar és descatalogat, o exhaurit, o qualsevulla que siga la paraula que usem per dir que només podreu trobar-lo en alguna biblioteca o llibreria de vell. Una llàstima, perquè jo el trobe d'allò més entretingut. Si algú tinguera els nassos de reeditar-lo el recomanaria fins i tot com a lectura del primer cicle d'ESO. La cara que farien els alumnes quan els recomanara un llibre sobre vides de sants seria una imatge per a arxivar. Perquè d'això tracta els veïns de dalt, de vides de sants. Hagiografia, que se'n diu. Hagio i grafia són paraules gregues que volen dir "sant" i "escriure" respectivament , així que no cal explicar més. Millo narra les vides d'alguns dels màrtirs que poblen els nostres altars, però fa servir un to planer i humorístic i un llenguatge amb abundants expressions col·loquials i dites populars, un estil molt allunyat de l'enaltiment dels beats i beates, que van desfilant per l'opuscle com  persones del poble , que parlen i actuen com podria fer-ho qualsevol mortal fins que els arriba el moment de la conversió, que sol ser retratat per l'autor com un acte extravagant, tal i com, si més no, degué resultar als ulls dels coetanis d'aquests personatges. És aquest to de naturalitat el que m'ha seduït. Millo parla dels diversos tipus d'anacoretes: els estilites, els dendrites, els  cenobites o els acemetes com si foren companys de partida de truc. No debades ho adverteix al pròleg avisant el lector que els protagonistes dels relats parlen com la gent del poble, perquè ningú se senta agreujat, perquè al cap i a la fi, aquestes coses passaren fa molts anys i ningú sap si són veritat o no.
Al llibre es dedica un dels capítols a sant Nin i sant Non, que és el nom pel qual es coneixen també els sants Abdó i Senén, més coneguts encara per les nostres terres com els Benisants de la Pedra. Ells eren els qui vigilaven les collites abans que arribara sant Isidre provinent de Castella. Això explica l'existència de les nombroses ermites dedicades a ells. Per ací en tenim a l'Alcora, Atzeneta del Maestrat, Aielo de Malferit, Beneixama, Sueca... i supose que moltes altres .Aquests germans perses han estat retirats del santoral cristià per una causa sorprenent: la manca de proves sobre la seua existència real. Però l'esglèsia catòlica és tan generosa que permet la celebració de la seua diada en aquells llocs on té tradició. Certament aquestes són coses velles i no sabem si són veritat o no. Així que aneu alerta i mireu bé quin sant adoreu.