 |
| Un bosc al capvespre pintat per David Kaspar Friedrich. Al mig,dos pixapins embadalits. |
L'expressió "paisatge i paisanatge" és, ben mirada, tota una troballa lexicosemàntica. Resumeix en tres mots tots els elements constitutius d'un indret habitat. El país i la gent que hi viu. Dic país en el sentit que Josep Pla parlava de l'Empordà o alguns occitans del sud de França parlen del Pays d'Oc. Faig aquest aclariment perquè encara hi ha qui pensa que un país és una entitat políticament independent que participa als Jocs Olímpics. Doncs no, tradicionalment molta gent ha considerat la seua comarca com el seu país, és a dir, aquell lloc geogràfic on ells i els seus veïns desenvolupen la seua activitat quotidiana i on han establit les seues relacions fonamentals. És per això que hi ha països i països. Si tenim un país sense paisanatge el que tenim no és un país, és un paisatge.
Aquest travallengua que acabe d'empescar-me ve al cas de les declaracions recollides en una notícia publicada a la premsa d'ahir arran d'una excursió del ,més il·lustre que il·lustrat, president de la Diputació de València, N'Alfons Rus. El senyor Rus va visitar el parc temàtic per a piròmans que s'inaugurà a la comarca de els Serrans aquest estiu i va parlar amb els alcaldes de les poblacions beneficiàries. Supose que el motiu de la visita va ser comprovar l'estat en què ha quedat la zona per tal de veure si l'any que ve encara hi haurà prou matèria combustible o, contràriament, hauran de traslladar el parc a un altra comarca perquè a els Serrans només resten tions i cendra. Això suposaria un important estalvi en la contractació de patrulles forestals. Les declaracions publicades a què al·ludia adés són d'allò més xocant. Segons el diari Levante l'alcalde de Xulilla, D. Enrique Silvestre (copie literalment) dijo estar "cansado de los pinos", y recordó que en estos municipios los que viven son personas "que se van" porque aquí se encuentran con "una situación difícil y complicada". "Pido que se escuche mi voz y que se auxilie a los que están aquí todavía para que salgan adelante". La veritat és que a un primer cop d'ull i fora de context la frase "estic cansat dels pins" és més atribuïble a un piròman que no a algú que acaba de ser víctima d'un incendi que ha arrasat el terme del seu municipi. Sorprén encara més, si s'admet la gracieta, quan la perla ve d'algú que es diu de cognom Silvestre. Però no ens deixem furgar pel dimoni. La intenció del senyor batlle semblava, volem pensar, orientada a defensar la situació dels veïns de la vila que representa i que són, a diferència dels pins , els que voten en les eleccions. Sembla un acte de lògica humanitària. Ara bé, o el redactor de la notícia ha fet un treball potiner de veres o l'alcalde hauria d'haver matisat una miqueta més. No sabem si està cansat dels pins perquè se'ls dóna més importància que a les oliveres, a les garroferes i els ametllers i ,per tant,considera que les ajudes per a aquells que han perdut els seus camps haurien de prioritzar-se sobre aquelles destinades a la repoblació del bosc o si, amb les seues paraules, el que vol és remarcar la precarització de les condicions de vida de l'entorn rural en general i del poble de Xulilla en particular, tot al marge de l'incendi. Si el motiu del fastig que li produeixen els pins al senyor batlle és el primer, no hi ha cap problema, hi estic amb ell: cal rescatar primer les persones, tal i com està fent el seu partit des del govern de l'estat. Si el motiu és el segon, aquest és un tema que no té res a veure amb l'incendi i al que cal buscar solucions ben al marge, i jo no acabaria d'entendre per què els pins han d'acabar pagant la festa. La situació al món rural no és que siga difícil i complicada ara, és que ho ha estat durant l'últim segle, i potser faré curt. Estic d'acord que hem de combatre el despoblament del camp i l'absurd amoltonament (de moltó, no de muntó) a les ciutats. ¿Però s'ha de fer açò a costes de la repoblació forestal? Si algú ho entén que m'ho explique.Si algú, a banda dels llauradors del poble, tenia un mitjà de vida directa o indirectament relacionat amb el paisatge calcinat, ¿no deu estar interessat en la recuperació de l'entorn?
Tinguem una miqueta de trellat. Sóc conscient que la gent de ciutat, aquells que a la Catalunya rural en diuen precisament "pixapins", no tenim la mateixa relació amb el medi natural que la gent que hi troba el seu mitjà de vida. El que per a mi és un objecte de contemplació i meravella per a ells és el seu lloc de treball i la manera de guanyar-se la pataqueta. Crec que els alcaldes de Pedralba i Gestalgar apunten la solució més interessant: la recuperació de pràctiques antigues i l'augment de l'activitat humana als boscos. Crec que, com sempre, la solució es troba al terme mitjà. El bosc no ha de ser sols un lloc per a ser conservat i contemplat. El paisatge ha de mantindre una estreta relació amb el paisanatge. L'un sense l'altre no tenen futur. No hi podem sacrificar un per a salvar l'altre. Un país sense paisatge és una d'eixes naus perdudes en l'espai que no té contacte ni amb la Terra, ni amb la terra.Un paisatge sense paisanatge no és un país, és un d'eixos quadres del paisatgisme romàntic. Un d'eixos quadres en els quals, ni tan sols els seus autors, romanticots que eren i adoradors de boscos ombrívols i ruïnes cobertes d'heura, no se'n podien estar d'incloure algun ninotet fent feina o mirant les vistes d'esquena a l'espectador. Segurament, per tal que un paisatge existisca calga conrear-lo i contemplar-lo alhora, calga la pinzellada imprescindible del paisatge humà.
Aquest travallengua que acabe d'empescar-me ve al cas de les declaracions recollides en una notícia publicada a la premsa d'ahir arran d'una excursió del ,més il·lustre que il·lustrat, president de la Diputació de València, N'Alfons Rus. El senyor Rus va visitar el parc temàtic per a piròmans que s'inaugurà a la comarca de els Serrans aquest estiu i va parlar amb els alcaldes de les poblacions beneficiàries. Supose que el motiu de la visita va ser comprovar l'estat en què ha quedat la zona per tal de veure si l'any que ve encara hi haurà prou matèria combustible o, contràriament, hauran de traslladar el parc a un altra comarca perquè a els Serrans només resten tions i cendra. Això suposaria un important estalvi en la contractació de patrulles forestals. Les declaracions publicades a què al·ludia adés són d'allò més xocant. Segons el diari Levante l'alcalde de Xulilla, D. Enrique Silvestre (copie literalment) dijo estar "cansado de los pinos", y recordó que en estos municipios los que viven son personas "que se van" porque aquí se encuentran con "una situación difícil y complicada". "Pido que se escuche mi voz y que se auxilie a los que están aquí todavía para que salgan adelante". La veritat és que a un primer cop d'ull i fora de context la frase "estic cansat dels pins" és més atribuïble a un piròman que no a algú que acaba de ser víctima d'un incendi que ha arrasat el terme del seu municipi. Sorprén encara més, si s'admet la gracieta, quan la perla ve d'algú que es diu de cognom Silvestre. Però no ens deixem furgar pel dimoni. La intenció del senyor batlle semblava, volem pensar, orientada a defensar la situació dels veïns de la vila que representa i que són, a diferència dels pins , els que voten en les eleccions. Sembla un acte de lògica humanitària. Ara bé, o el redactor de la notícia ha fet un treball potiner de veres o l'alcalde hauria d'haver matisat una miqueta més. No sabem si està cansat dels pins perquè se'ls dóna més importància que a les oliveres, a les garroferes i els ametllers i ,per tant,considera que les ajudes per a aquells que han perdut els seus camps haurien de prioritzar-se sobre aquelles destinades a la repoblació del bosc o si, amb les seues paraules, el que vol és remarcar la precarització de les condicions de vida de l'entorn rural en general i del poble de Xulilla en particular, tot al marge de l'incendi. Si el motiu del fastig que li produeixen els pins al senyor batlle és el primer, no hi ha cap problema, hi estic amb ell: cal rescatar primer les persones, tal i com està fent el seu partit des del govern de l'estat. Si el motiu és el segon, aquest és un tema que no té res a veure amb l'incendi i al que cal buscar solucions ben al marge, i jo no acabaria d'entendre per què els pins han d'acabar pagant la festa. La situació al món rural no és que siga difícil i complicada ara, és que ho ha estat durant l'últim segle, i potser faré curt. Estic d'acord que hem de combatre el despoblament del camp i l'absurd amoltonament (de moltó, no de muntó) a les ciutats. ¿Però s'ha de fer açò a costes de la repoblació forestal? Si algú ho entén que m'ho explique.Si algú, a banda dels llauradors del poble, tenia un mitjà de vida directa o indirectament relacionat amb el paisatge calcinat, ¿no deu estar interessat en la recuperació de l'entorn?
Tinguem una miqueta de trellat. Sóc conscient que la gent de ciutat, aquells que a la Catalunya rural en diuen precisament "pixapins", no tenim la mateixa relació amb el medi natural que la gent que hi troba el seu mitjà de vida. El que per a mi és un objecte de contemplació i meravella per a ells és el seu lloc de treball i la manera de guanyar-se la pataqueta. Crec que els alcaldes de Pedralba i Gestalgar apunten la solució més interessant: la recuperació de pràctiques antigues i l'augment de l'activitat humana als boscos. Crec que, com sempre, la solució es troba al terme mitjà. El bosc no ha de ser sols un lloc per a ser conservat i contemplat. El paisatge ha de mantindre una estreta relació amb el paisanatge. L'un sense l'altre no tenen futur. No hi podem sacrificar un per a salvar l'altre. Un país sense paisatge és una d'eixes naus perdudes en l'espai que no té contacte ni amb la Terra, ni amb la terra.Un paisatge sense paisanatge no és un país, és un d'eixos quadres del paisatgisme romàntic. Un d'eixos quadres en els quals, ni tan sols els seus autors, romanticots que eren i adoradors de boscos ombrívols i ruïnes cobertes d'heura, no se'n podien estar d'incloure algun ninotet fent feina o mirant les vistes d'esquena a l'espectador. Segurament, per tal que un paisatge existisca calga conrear-lo i contemplar-lo alhora, calga la pinzellada imprescindible del paisatge humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada