Mel odiosa

Doncs deu fer quatre dies que estava jo mirant com s'amagava el sol de l'horabaixa per darrere d'un tossalet de l'Horta Nord, que no sé com es diu i que és a tocar de la Calderona. Des d'on era, veia el campanar de la vila de Puçol a contrallum i pensava que la llum que el sol aboca damunt de la marjal a la posta del mes d'abril és del color de la mel de tarongina. I hui, vaig a la cuina i, en veure els pots de la mel, m’he adonat que no, que aquella llum devia ser més aïnes del color de la mel de l’eucaliptus, que és un arbre d'una poesia difícil i opaca, sense tradició ni ànima folklòrica, ni floretes blanques de dolç perfum embriagador, per bé que exhale eixa aroma profunda, evocadora de patis de col·legi i càmpings de platja curulls d'estiu. Llàstima de cobla paisatgísticocostumista que s'ha perdut. Aquest món no es cansa mai de posar pals a les rodes de la poesia.

LES CRÒNIQUES ESPORTIVES DEL POLLASTRE: LA COPA DEL REI.

Quina enganyifa açò del futbol. Quina experiència agredolça i decebedora. Al remat és com la vida: en Cesc s'enfronta a en Cisco per la Copa de Soberano, que és cosa de hombres, i guanya l'equip del Pepe. Massa semblant a la realitat, per al meu gust. Per això no cal tant de romanç. A més, als Pepers se'ls aparegué la Mare de Déu a última hora, amb la pilotada al pal d'en Neymar, cosa que demostra el madridisme de la Geperudeta. Ara m'explique totes les ofrenes dels fallers. Jo no pense esmerçar més temps en això de la piloteta, ahir en fiu una excepció. Crec que m'estime més dedicar-me a l'art, les drogues o inclús la religió, que proposen una visió alternativa de la realitat. El que pot donar gràcies és sa majestat, si hagueren guanyat la copa els catalans, coneixent el marro, crec que havia hagut menester d'aprendre a beure a gallet de la botija.

Escaires, cartabons i viceversa.

Quan expliques a classe les normes d'accentuació del català, o que el pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb "v" i no amb "b", mai no falta un espavilat que observe que les normes del català són com les del castellà però al revés. Si alguna vegada tens l'oportunitat de comentar que en català, per tal de conjurar la mala sort no toquem fusta sinó ferro o que aquells que tenen molta experiència no són gossos sinó gats vells, la cosa comença a tenyir-se de desconfiança. Llavors, quan remarques que no s'ha de dir "al fi i al cap" sinó "al cap i a la fi" i que les coses de vegades "no tenen cap ni peus" en comptes de "ni pies ni cabeza", l'esclat d'escepticisme està assegurat. Alguns pensen que ens hem inventat una llengua girant del revés el castellà com si fóra un mitjó. Hui he fet una descoberta interessant al respecte: si parlem de dibuix tècnic, el que en castellà és una "escuadra" en català és un cartabó i d'allò que en castellà se'n diu cartabó en català en diem escaire ("escuadra" en castellà), o siga, viceversa. Més viceversa, per si no en teníem prou. Quan ho conte a classe, aquells que pensen que viuen al costat dret del mitjó no s'ho podran creure. Quina mala bava la nostra, per a inventar-nos idiomes. Per cert,  l'escaire és el que té la forma d'un triangle rectangle (el de dalt) i l'isòsceles és el cartabó. En llengua vicevèrsica, és clar.

El risc de ser un "pardal risker"

Ja està ací la primavera i, amb la seua arribada, pardals, pardalets i pardalots  busquen el millor lloc per fer niu. Davant de casa ha niat un espècimen de volada curta. Es tracta d’un pardal risker. Aquest pardal deu el seu nom al fet que es comporta com si el món fóra un tauler de Risk: aquell joc de taula basat en la guerra entre imperis en què un mapa del món anava omplint-se de banderetes d’acord amb la sort de cada jugador. El pardal risker, vola d’ací d’allà, normalment dins dels límits d'allò que ell considera el seu país, carregat amb l’ensenya pàtria, i la planta allà on fa niu, siga apartament de platja, xalet de muntanya, barraca de marjal, casa de llabor o, fins i tot, tenda de campanya.

El nostre pardal risker ja ha plantat la seua i malauradament es tracta d’una bandera per la qual no sent gens de simpatia. A ma casa, aquesta bandera sempre ha sigut la bandera dels que guanyaren la guerra i fora de dues dècades de fam i penalitats i probablement més d’una mort prematura, la meua família, a aquest tros de tela, no li deu res. Què voleu? No són símbols, les banderes? Doncs això és el que aquesta simbolitza per a mi. Per molts escuts constitucionals o bouets banyuts que li’n posen al bell mig. Els símbols no sempre transmeten missatges neutres i objectius. Tot no són senyals de stop o de materials inflamables. O potser sí.

Siga com siga, i deixant de banda valoracions massa personals, trobe que mai no he sigut capaç de copsar què pretén comunicar algú que planta una bandera a casa seua. Jo no ho he fet mai. Ni en festes. D’una banda em desplauria molt que algú poguera atribuir-me com a individu els vicis i virtuts d’una col·lectivitat amb la qual , generalment, no hi coincidisc. Per altra,  tampoc no em faria molt de goig trobar el meu balcó encés en flama perquè algú pensa que l’única bandera bona és la que penja del seu .

A mi, tot plegat, em semblen costums un pèl primitius. I no pense sols en el país del meu pardal risker. N’he vistos molts, d’aquests pardals, en altres indrets d’Europa.  D’aquesta Europa “sense fronteres i de les nacionalitats”. Per tot arreu, el pardal risker marca la seua mini parcel·la conquerida amb la seua ensenya  d’identitat nacional. Què vol dir-nos, aquest pardal? Vol prevenir-nos? avisar-nos?  informar-nos?  amenaçar-nos? veure els partits del mundial de futbol amb nosaltres? Per a mi les banderes són cosa de militars i de pirates. Supose que els primers les utilitzaven per no caure al camp de batalla, víctimes del foc o de la fletxa amics; pel que fa als pirates , no he acabat d’entendre mai quin interés podien tindre  que els tripulants dels altres vaixells saberen que eren pirates abans de caure’ls  al damunt.

Una efemèride improbable per al dia de hui, 9 de setembre.

El 9 d'agost de 1993, la dona de Miquelet Mira entrà a l’estudi del seu marit per oferir-li un got d’orxata  i el trobà desmuntant el telescopi  que feia unes setmanes havia instal·lat vora la finestra. Un mes abans, Miquelet havia topat amb el telescopi per casualitat en uns grans magatzems i no pogué estar-se de comprar-lo; el preu feia riure, Miquelet no s’explicava com els taiwanesos podien fabricar productes a uns preus que amb prou feines devien cobrir el valor de les matèries primeres. Però eixe no era el seu problema. Ell només volia veure les estrelles, els planetes,els cossos celestes i ,per què no?, algun cos celestial, que també n’hi ha a la Terra i no gaire lluny de la finestra del seu estudi. Miquelet el comprà, ple de deler  jovenívol.

Uns dies després, i havent escrutat ben a fons la guia de muntatge de l’artefacte, Miquelet l’instal·là al seu estudi. Va firar-se un  mapa del cel nocturn i anava localitzant punts lluminosos d’ací d’allà i associant-los a noms mitològics. En acabant,  assabentava la seua dona de les seues descobertes i ella assentia amb paciència i feia una ulladeta per l’estret foradet del visor. Contemplaren plegats la rojor de Mart, la blavor de Venus, les rugositats i cràters de la lluna i imaginaren selenites amagats al costat fosc del satèl·lit terrestre. Persones com nosaltres, però en bo; sense vicis, vel·leïtats ni mals pensaments.

"Selenites" de George Méliès

Aviat, però, l’entusiasme s’apaivagà. Miquelet s’adonà que les imatges que tant li havien cridat l’atenció en les cobertes de les revistes científiques no estaven a l’abast del seu telescopi a un preu que feia riure i produït per uns taiwanesos  que amb prou feines devien cobrir el valor de les matèries primeres, cosa que no era el seu problema. Així que Miquelet baixà a la Terra i orientà el seu telescopi cap a la cambra de bany d’una veïna, també taiwanesa, a la qual va poder veure un dia netejant-se les orelles amb bastonets higiènics. Un altre capvespre també va poder observar com la senyora Araceli feia punt de ganxo davall del llum de la saleta d’estar.

Passat un mes de la compra del telescopi, l’artefacte restava palplantat sobre les seues tres potes en un racó de l’estudi del senyor Mira. El 9 de setembre, Miquelet entrà a l’estudi cercant una guia micològica, ja que aquella tardor pensava eixir a fer bolets, la seua nova afició. Quan passà al costat del telescopi va ensopegar amb ell i va sentir alguna mena de recança. Va fer una ulladeta pel foradet del visor, com aquell que li fa una carícia a un gat del qual no se n’ocupa prou. Miquelet parà esment i va veure un home en una habitació que semblava un estudi. L’home mirava per un telescopi  i portava una guia micològica en la mà. Darrere d’ell hi havia una dona que semblava oferir-li un got d’orxata.

El retorn de l'aranya negra

Quan jo era xiquet i sentia parlar de l’aranya negra, com que anava tan escàs de coneixements entomològics com ara i tan sols un poc menys escàs de coneixements literaris,  no pensava mai  en insectes ni ,encara menys, en la novel·la de Blasco Ibáñez. La meua memòria recuperava al punt unes imatges en blanc i negre, supose que extretes del NO-DO, amb un porter de futbol  rus vestit de fosc, tot ell braços i cames que feien remolins i rebutjaven, quan no engrapaven, balons llançats per davanters impotents. Era Lev Yashin, considerat per molts el millor jugador de futbol de la història en la seua posició.

Així les empomava l'aranya negra, que mai va eixir a collir figues.

De vegades, les banalitats quotidianes, com crec que Borges definia les notícies d’actualitat, amenacen inclús els nostres records més personals. Des d’ahir una nova aranya negra s’ha ensenyorit de la ciutat de València i reclama un protagonisme que molts valencians semblen encantats de concedir-li. Un multimilionari carregat de petrodòlars es passeja pel cap i casal amb la idea de fer-hi inversions i comprar el sòl que trepitjà el seu admirat poeta Ibn Hazm allà pel segle XI. Però aquest “petroric” no passeja com ho va fer el poeta i filòsof cordovés, sinó que ho fa amb un estrambòtic vehicle dissenyat per ell mateix  que ha batejat amb el nom de “Black Spider” i que es troba a mitjan camí entre un vell Cadillac i un carro de combat. Un prodigi d’elegància i bon gust. El vehicle sembla que desperta admiració allà per on passa i tots volen fotografiar-se amb ell. Tot un exemple de les coses que admira una societat en decadència, que continua badant davant de la forma de vida que l’ha menat a la situació en què es troba. Tant se val que ens parlen mil voltes de la disbauxa, del malbaratament de diners i de recursos, de la necessitat de polítiques sostenibles basades en la conservació, de l’ús intel·ligent dels béns... Tot fullaraca, fum, paper mullat. Venerem a qui venerem i ens perd la vanitat, la supèrbia, la superficialitat i l’ostentació. Permetem que les aranyes negres envaïsquen la ciutat i quan quedem enganxats a la seua teranyina, ho fem de grat, més contents que un gínjol. I per això els nostres polítics acompanyen orgullosos el genet de l’aranya negra i li fan la rosca perquè es deixe els doblers ací, o a Xàtiva,on l’acompanya el sinyó alcalde i on el seu poeta favorit va escriure “El collar de la coloma” (en àrab, cal dir-ho, que després alguna alcaldessa va pel món inaugurant biblioteques i dient que Al Russafí ja escrivia en valencià).  Li fan ballar els nanos (amb perdó) perquè ens ajude a ser el que érem abans: una bèstia que fagocita el paisatge i el defeca convertit en xavos que van a les butxaques de qui no els necessita. Això ens posarà de nou "al mapa", i satisfarà eixa obsessió malaltissa que el món estiga pendents de nosaltres; la dèria de les criatures malcriades.

 Sí, a mi aquetes coses també hem fan  pensar que necessitem un canvi de mentalitat, urgent, si pot ser abans que no acabe la crisi. I també m’he preguntat on és, quan la necessitem, eixa passió pel foc purificador i renovador de la qual tants valencians s’enorgulleixen.

El viatge d'un corredor de marjal

Aquest estiu m’ha pegat per córrer. Feia temps que volia fer algun tipus d’exercici; una mica per perdre panxa i una altra mica per comprovar allò que diuen quan deixes de fumar: que quan fas esport sembla que hages tornat a l’adolescència o que t’hagen implantat un tercer pulmó. El proper gener farà, si no vaig errat, una dotzena d’anys que no fume quotidianament. Crec que ja era l’hora de comprovar-ho.

Vaig començar fa mes i mig amb 10 minutets, per allò de no caure redó d’un batistot en el primer intent, i ara ja córrec mitja horeta. Tota seguida, no pare ni a fumar. No sé si he tornat a l’adolescència perquè , de coneixement, en tinc paregut però estic més garrit i apol·lini.

Podem dir que he esdevingut un corredor de marjal durant els dies de la canícula valenciana. De mosquits, també me n’he papat algun.

Murakami, recuperant, a la marjal d'Almenara.

Ahir a la nit vaig escoltar per casualitat un programa a ràdio 3 on parlaven de la moda de córrer i de l’èxit massiu de les maratons populars. El presentador relacionava el fenomen amb un llibre de Murakami (”De què parlo quan parlo de córrer”). Jo no sé què dir, no l’he llegit i les meues incursions esportives tampoc no obeeixen a cap tendència frívola conscient. En fi, que no sabia que córrer s’estilara més que abans si no que l'impuls de fer-ho m’ha agafat en el lloc i en el moment adients. Tot plegat em va recordar una altra anècdota esportiva. Quan era menut, per una estranya associació d’idees, vaig acabar fent-me de la Reial Societat. Fou unes quantes temporades abans que guanyara les lligues el 81 i el 82. Jo era de la Real abans del 79 però quan  els donostiarres guanyaren la lliga tothom m’acusava de pujar-me al carro del guanyador. Supose que ara, quan algú em veja traent el lleu per la boca pels camins dels entorns de la marjal pensarà que sóc un lector recent de Murakami, seduït per la promesa poètica de l’esforç físic. Al programa feren algunes comparacions sorprenents, com ara relacionar els efectes de córrer una marató als d’un viatge d’àcid, o les conegudes afirmacions sobre les substàncies que el cos segrega quan corre i que creen una mena d’addicció a l’exercici físic.

Hui he eixit a córrer per primera vegada a València. He anat enjornet, al llit del Túria. He vist alguns individus amb roba esportiva i aspecte jonqui. Puc jurar-vos que alguns d’ells corrien i no fugien de ningú. M’ha vingut al cap el programa d’ahir a la nit: les addiccions, els viatges... i una frase d'un personatge de “Dins el darrer blau” de Carme Riera, que he llegit fa poc: “Qui corre no ho fa per cosa bona i Déu sap si no fuig d’alguna malifeta”. El dia era núvol i quan he enfilat el llit del riu en direcció a la desembocadura uns cúmuls grisos m’amenaçaven premonitòriament.  Ajudeu-me, no vull acabar com els corredors del Túria.