Ahir férem vesprada de cinema. En fem sempre que podem i el programa del cine D'or promet. Aquest cine és l'últim de sala única que queda a la ciutat de València. Resisteix miraculosament. Crec que eixa és una de les raons per les quals hi anem: per poder contar algun dia als néts que segurament no tindrem mai, que hi hagué un temps en què, primer: la gent anava al cinema, i segon: abans d'eixir de casa, miraven la cartellera o el diari per triar-ne una pel·lícula i no és plantaven davant les múltiples opcions del multicine d'un multicentre multicomercial i s'ho jugaven al pito-pito. També els contaríem l'ambient campal del local i com molta gent s'hi emporta el berenar o el sopar de cabasset, en perjudici de les endèmiques roses,o borles, o bufes, o crispetes, o fins i tot "palomites", que he sentit dir a algú. I com, de tant en tant, convé fer un crit o un enèrgic ssshhhhht, perquè un excés de casolanisme no et permet seguir els diàlegs.
Aquests són alguns motius, però n'hi ha d'altres: el programa és doble i la sessió contínua, és a dir, té l'avantatge que hi pots entrar vora les cinc de la vesprada i eixir cap a les dotze, amb el cap com un bombo però refrigerat a l'estiu o calentet a l'hivern. Podeu preguntar a qualsevol jubilat dels que gaudeixen de la programació alhora que pesen figues. A més, l'entrada val 3 euros- 2,50 el dia de l'espectador- i et fan descompte amb carnet jove, de pensionista, d'estudiant, d'estudiant pensionista i de pensionista jove.
El programa d'ahir no ens va decebre. Una de les pel·lis era "Els nens salvatges". Ai! Perdó. Volia dir "Los niños salvajes", per a entendre'ns. Supose que heu sentit parlar-ne. Va sobre l'educació, el sistema educatiu, els adolescents, la malcriança, la marginació... aquestes coses de la vida moderna. La pel·lícula em va agradar, però m'hauria agradat més si m'haguessen deixat veure-la sencera. O escoltar-la, si som exactes. I aquesta volta el problema no foren les diverses espècies d'espectador rosegador.Us en faré cinc cèntims: he estat cercant informació sobre l'estrena de la pel·lícula per internet. Sé que s'estrenà el dia 25 de maig, però ignore si a València ha fet el recorregut habitual o ha passat directament al circuit que en diuen de reestrena. Tampoc no he trobat informació sobre si ha sigut projectada en versió original en alguna de les sales especialitzades de la ciutat. Insistisc en aquest punt perquè m'interessava veure la versió original ja que havia llegit algun comentari sobre la càrrega sociolingüística de les llengües i les seues diferents variants que fan servir els personatges. En la V.O. uns personatges parlen en castellà, altres en català barceloní , altres en català de xarnego... tot depenent de la situació i de la persona a qui s'adrecen. En fi , coses que passen als llocs on hi ha dues o més llengües en contacte i que només interessen a lingüistes de calbot i mig i mestres de llengua mig aturats, mig de vacances.
 |
El D'Or, llarg i estret com la Quaresma, amb les seues inimitables butaques de color taronja. |
Supose que estareu més o menys farts de sentir parlar d'una cosa que en diuen normalització lingüística. Si n'esteu farts, hi ha un alt percentatge de probabilitats que la vostra primera llengua siga el castellà. Eixa sensació de fartera la solen tindre els parlants de llengües normalitzades. Crec que la normalització comença per fer coses anormals com si fossen normals i per fer veure als normals que la seua anormalitat és la normalitat dels altres. En posarem un exemple: dilluns passat vaig veure una pel·lícula argentina en la 2 de TVE en què Federico Luppi feia d'un vell camperol de la Patagònia, El Viento es deia. Bé, en alguns moments de la història us assegure que tenia molts problemes per a entendre què deien. Apujava el volum ara i adés, però la cosa no millorava gaire. Crec que si haguessen doblat la pel·lícula al català/valencià no hauria tingut eixe problema.
Ara em direu: tu estàs fava tio, per què han de doblar una pel·li argentina al català si el que parlen és argentí i per tant castellà, que ací l'entenem tots i és una de les llengües oficials d'aquest tros del món. I hi estic d'acord. Tan d'acord que jo em feia la mateixa pregunta ahir mentre veia "Els nens salvatges" doblada en castellà.
És tan anormal doblar en valencià/català una pel·lícula argentina per al públic valencià com doblar en castellà, per al mateix públic, una pel·lícula en català. A que sona estrany? Doncs d'eixa estranya i excitant sensació jo en dic normalització lingüística.
Nens salvatges i sense doblar, un autèntic perill.
Abans de tot, me n'alegre que el D'Or seguisca en peu i a preu anticrisi, malgrat que s'haja de conviure amb el que contes dels comensals cinematogràfics, ara consentits des que els exhibidors descobriren que es guanya més amb les roses que amb les entrades(a casa eren "roses" i res més; curiós que mon pare considerara que "palomitas" era denominació ianqui, quan en anglès americà ningú no diu "little doves" ni res de similar. Sens dubte també els doblatges, tot i que foren al castellà, eren considerats per ell com a participants de la invasió ianqui). Podria ser pitjor: a l'Espanya franquista està documentat que la gent duia fins i tot coliflor i bròquil a les sales, clar que açò jo ho he viscut en reunions de professors, uns parlant de les competències bàsiques, els plans de millora de centre i els criteris d'avaluació i una companya engolint un plat escalfat al microones de bròquil, fesols, creïlla i cols de Brussel·les. Però no ens isquem del tema.
ResponEliminaSobre la pel·li, bé, dir que la veuré algun dia, però no tinc pressa: estic de vacances i el que veig al tràiler em recorda massa el que visc dia rere dia a escola, tot i que la ficció (espanyola i catalana) sempre exagera el tema de la violència adolescent a escola i entorn, que per sort és encara molt residual, si bé brutal en algunes manifestacions. També em tira enrere l'assumpte eixe del glamur cinematogràfic. Comença a fatigar que els dissenyadors de producció sempre busquen entorns que queden guayons a la pantalla. Ací, tractant-se de Barcelona, no podien faltar les xemeneies del Besòs, que veia cada diumenge quan anava en bicicleta per la llera del riu, fins que vaig perdre uns kilets i em vaig a atrevir a escalar la serralada de Collserola. El tema de la bellesa dels actors també cansa, especialment quan el cinema es pretén realista. Mike Leigh o Ken Loach no necessiten actors ni actrius bells ni belles. Cert que en este cas no pareixen especialment exagerat. Finalment, m'atura també el fet que sols en minut i mig ja he vist dues cares d'actrius del que m'he permés batejar com a "la màfia del cor" en honor a El Cor de la Ciutat, el culebró dels meus malsons. Perquè heu de saber que ací a Catalunya existeix una mena de màfia actoral, o això pareix, que pel que es pot deduir exigeix que en tota pel·lícula, sèrie de televisió, obra de teatre, acte de lliurament de guardons i d'altres, isquen sempre els mateixos actors i les mateixes actrius. Crec que entre 30 noms es reparteixen tots els papers. Fins i tot ixen als anuncis! El més dur és que de viure ací acabes per reconèixer les seues veus fins als doblatges al català i al castellà! Ajjjj!!!!
Però açò no és més que desfogament de preparació, per soltar el llast dels prejudicis. Si tu dius que és bona, bona ha de ser.