dilluns, 30 de juliol del 2012

Sobre esmorzars i proletaris

"Una taula ben parada". Foto d'en Cerdà. La mà que no deixa de vista l'entrepà és meua.



Hui hem quedat el meu compare en Cerdà i jo per fer un esmorzar d'amics. Quedar per esmorzar- i dic esmorzar en el sentit que té per ací de fer un àpat entre les 9 i les 11 del matí i no de dinar a la una, com s'entén al món dels negocis- és tota una altra cosa que quedar per fer unes copes, a sopar o a dinar. Aquestes  últimes són cites obertes a la parellla o, si parlem d'un dinar, aptes per als fills. Als esmorzars només van els amics. L'esmorzar, sobretot quan no és un esmorzar de dia de treball, és una cita per a l'esplai, el bon menjar, el bon beure i la bona conversa de sobretaula, de caire íntim i amical, lluny dels convencionalismes socials d'altres cites. 

Hem anat a la Pascuala. No hi havíem estat mai , tot i que ja fa temps que n'havíem sentit parlar. La Pascuala és popular. De quan popular volia dir "del poble". La cridòria i el tragí omplin tot l'espai lliure que deixen els clients i les taules i cadires de "railite". Entrar-hi és submergir-se en una remor confusa de converses múltiples i imatges del passat. Les velles neveres, les prestatgeries reblides de botelles de "Soberano" i alguna cosa que sura en l'ambient i que et retorna a un escenari senzill i oposat al disseny, la coentor i la petulància d'alguns locals no massa llunyans. L'ambient és cabanyaler, malgrat que les cambreres, fent ús d'uns modals elegantíssims, sempre parlen en castellà. Hem travessat el local deixant a banda i banda taules i converses encetades com si fossen les bardisses d'un laberint i una cambrera ens ha fet seure en un una taula d'un menjador interior i més ampli. Quan ens hem assegut, damunt la taula ens esperaven dos platerets: l'un d'olives i variants i l'altre de cacau "del terreno". En eixe moment he sabut que no havíem errat.
L'esmorzar, no cal dir-ho, a cor què vols. Amb un barralet de vi i "llimonà" i ,en acabant, un "cremaet" ("quemadito", com ha dit la cambrera en perfecte cristià) de "Soberano", que és "cosa de hombres". Així hem assolit un estat suficient de clarividència per a solucionar, no aquesta crisi, sinó les que puguen anar sorgint als infinits racons de l'univers durant alguns segles. Hem eixit a fer un cigarret vora la via del tramvia, que passa per la porta, i he trobat a terra un ninotet de plàstic que havia sigut aplanat brutalment pel vehicle. El ninotet està vestit amb una granota blava i porta un casc i una caixa de ferramentes de color groc. Està alçant el braç esquerre, no se sap si per saludar, per avisar d'algun perill o perquè vol consultar algun dubte. No se sap ben bé a què podia dedicar-se abans de l'accident perquè està esclafat del tot i la caixa de ferramentes es confon amb la seua carn de plàstic. Podria ser un miner , un mecànic, un llanterner o un electricista. És, siga com siga, un proletari. Un proletari esclafat pel pes del tramvia. El tramvia, ja ho sabeu, no pensa i no se'n pot eixir mai del camí. Podia haver aixafat un soldadet, una Barbie, un Kent... però ha aixafat un proletari de plàstic. Tot mentre en Cerdà i jo esmorzàvem, tot gaudint de l'ambient popular (de quan popular volia dir "del poble") de la bodega dels germans Boix, i solucionàvem els problemes del món. Potser no significa res, però ja coneixeu la meua afició a buscar símbols i senyals.

El proletari esclafat.El volum a l'entrecuix no  és priapisme,
encara que sone igual, és la caixa de la ferramenta esclafada.


5 comentaris:

  1. Fas bé en buscar indicis de significats amagats en troballes aparentment fortuïtes. No perquè t'hagen d'il·luminar, sinó perquè és la pera de divertit.
    A banda de l'enveja que em fa allò de l'esmorzar amb en Cerdà, més enveja, si açò és possible, em fa que hages trobat un lloc on seveixen cacau del terreny. Ma mare que fa anys que no n'he tastat! Un dia, fa ara un any, en mengí uns que s'hi pareixien, però a l'etiqueta deia que provenien de Califòrnia. I els darrers que per grandària i aparença em van enganyar (be, fou autoengany) eren, com no Made in China, potser extrussionats i ja ni tan sols fills de llavor. Però l'autèntic, el menudet conreat sota l'arena a la voreta de la mar, no l'he tastat des del segle passat. Ja em duràs a este lloc algun dia.
    Per cert, afegesc que ací a Catalunya l'esmorzar és el nostre desdejun, i pel que sé manquen de paraula per al moment del menjar de mig matí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porte buscant senyals tota una vida. Recorda l'esquirol al balneari de Xulilla... El problema és que la interpretació sempre l'acomode al meu gust. Però crec que puc millorar.
      Per ací no estem com per a donar consells, però sembla que al nord del Sènia manquen de més coses que no es pensen. Ho dic amb tota la germanor del món, esclà.

      Elimina
  2. Vaja! Deu ser de veres que publique comentaris? Jo també sóc un amant dels esmorzars a Cabanyal... aprofite per a deixar aquest enllaç i per a donar-vos un salut gran!
    http://jcarlesnavarro.blogspot.com.es/2012/07/teclejant-al-juliol.html

    ResponElimina
  3. Inmillorable literatura i blog del meu gran amic i company de fatigues i gojos Ernest. Prompte farà un any d'aquell magnífic esmorzar rematat a Ca l'Ernest amb sengles misteletes del terreny i acompanyats pel proletari xafat. Com diu l'amic Jordi l'esmentada troballa camuflada sota l'etiqueta de la casualitat, no és pas cap fet fortuit, és un clar senyal de on es troba l'autenticitat de les bones coses de la vida, que no és altre lloc que entre els treballadors i la bona gent que fa que aquesta societat no sucumbisca pels continus atacs d'eixa altra classe cada volta més allunyada dels seus arrels, anomenada "classe política". Dit sense ànim de generalitzar, ja que una vegada vaig conèixer un polític que era bó.

    ResponElimina
  4. Massa me'n dónes, camarada Cerdà. Però repetim l'esmorzar i celebrem l'aniversari o què?

    ResponElimina