Esperanza, por Dios!

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma,^] condesa consorte de Murillo y grande de España(segons la Wikipedia) és com els toreros; diu que se’n va però sempre torna. Dic que és com els toreros per no comparar-la amb la botifarra de ceba -que també torna sempre després de dinar- ja que l’espanyolitat d’un torero és inqüestionable, mentre que la d’una botifarra pot ser discutible. A més, cal pensar que una néta dels comtes de Sepúlveda s’ha de semblar més a la gràcia torera d’un “paseíllo”, que a l’agror aigualida d’un reglot d’embotit de la gerra. Dic que cal pensar-ho, potser no és així. Diu la wikipedia que Esperanza és també neboda del poeta Jaime Gil de Biedma. Mireu quines coses tan boniques escrivia l’oncle Jaume (supose que a Aguirre no li farà res que li diguem Jaume, ja que portem 2000 anys formant part del mateix país i compartint cultura, alegries i llengües comunes).

De Vita Beata

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no pagar cuentas
y  vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Príncipe  de  Aquitania, en su torre abolida

Una clara conciencia de lo que ha perdido,
es lo que le consuela. Se levanta
cada mañana a fallecer, discurre por estancias
en donde sordamente duele el tiempo
que se detuvo, la herida mal cerrada.
Dura en ningún lugar este otro mundo,
y vuelve por la noche en las paradas
del sueño fatigoso... Reino suyo
dorado, cuántas veces
por él pregunta en la mitad del día,
con el temor de olvidar algo!
Las horas, largo viaje desabrido.
La historia es un instante preferido,
un tesoro en imágenes, que él guarda
para su necesaria consulta con la muerte.
Y el final de la historia es esta pausa.

A mi m’agraden molt, i semblen escrits per a l’ocasió.

Esperanza va dir ahir( ja ho he comentat adés) que Catalunya forma part d’Espanya des de fa dos mil anys. La meua pregunta és aquesta: Què pot haver fallat ací? L’oncle Jaume semblava un home de sensibilitat exquisida i diuen que inclús va flirtejar ideològicament amb el marxisme. Il·lustrat, culte, amant de les arts... Què ha passat? ¿Hauria convidat l’oncle Jaume a Sheldon Adelson a sopar a sa casa per parlar de l’obra de Gerard de Nerval?

Llegim a la wikipedia que la jove Esperanza va realitzar els seus estudis a La Asunción i el Instituto Británico de Madrid (on segurament va aprendre que el cas dels escocesos no és com el dels catalans). Col·legis privats, només faltaria ...

Però ¿No és el cas d’Esperanza un argument suficient per qüestionar l’educació privada? ¿Què deu pensar la pobra mare quan veu  la filla dient eixos desficacis ,amb els diners que li deu haver costat la seua educació? Vull pensar que Esperanza passava les hores de la classe d’Història fent-se algun “peta” darrere del gimnàs de l’institut. No voldria pensar que en eixos col·legis tan prestigiosos li han pogut donar una versió manipulada de la història. Això només ho fan als col·legis públics, on tots els professors són uns radicals comunistes i independentistes.