El 6 d’octubre de 2002, fa hui exactament una dècada, Andreu Flabiol va fer un notable descobriment. Andreu, un jove però ja prestigiós compositor de melodies per a telèfons mòbils, es trobava al seu nou estudi al barri més cèntric de la ciutat. Davant de l’ordinador i voltat de folis mig gargotejats, intentava treballar en una nova obra intitulada “Senyal d’avís de bateria baixa. Opus 15”. Havia passat les dues darreres nits en clar escoltant les evolucions per damunt del seu cap dels seus veïns. Ara, a les huit del matí, els obrers tot just havien iniciat el seu treball de restauració de la façana de l’edifici i les seues rascades i martellades viatjaven per l’aire per tal de fondre’s, sobre el cap d’Andreu, amb les maçades i el cant de la radial del taller de xapa i pintura del carreró de darrere. De sobte, entre el deliri insomne i el desfici intel·lectual, el jove Flabiol, d’orella més que fina, cregué identificar una nova incorporació sonora: la veïna de dalt agranava el pis i arrossegava els mobles amb allegro sgraziato.
Va romandre una estona amb el cap entre les mans i els colzes damunt la taula. Una impressió forta el va traure del seu ensopiment. De cop i volta, reconegué, entre la remescla de sorolls, el ritme, la cadència i inclús les notes de la Dansa infernal del rei Kastxei, una admirada peça de L’Ocell de foc d’Ígor Stravinski. De primeres va restar astorat, però quan pogué reaccionar s’afanyà a esbrinar el fet. Tots negaren qualsevol responsabilitat.I coincidiren al declarar que ells no havien sigut, que els sorolls els devia haver fet un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada